dijous, 15 de juliol de 2010

Les regles Buyse de classificació de tresmils.

En els anys vuitanta circula per Lleida una llista de tresmils de la qual n'és l'autor Feliu Izard: la llista del Centre Excursionista de Lleida. Juan Buyse, belga nacionalitzat espanyol, establert a Siurana des del final de la Segona Guerra Mundial, pensa que pot millorar-la.

Per a aconseguir el llistat complet dels cims de més de tresmil metres pirinencs, Juan Buyse es va imposar, des que es va interessar pel tema, unes regles, que segons ell, havien de complir les elevacions per a ser incloses en la llista.

Anem a veure quines eren aquestes regles i com van ser gestades.

Des del seu primer intent de llista a la revista Muntanya del CEC, al 1986, Buyse tenia molt clar que havia de seguir unes regles per a l'admissió de cims. Pretenent establir una llista definitiva, pensava que era més senzill posar-se d'acord sobre unes regles impersonals a aplicar, que sobre els cims en si mateixos. Un cop arribat a un consens sobre les regles no restava sinó aplicar-les i la llista sortiria sola.

Així, trobem a Muntanya un esbós de regles de caràcter històric-topogràfic, en què es basa per establir la llista consegüent.

«1-Sent el cim d'una elevació, per definició, el seu punt més elevat, entra a la primera categoria la cota més alta, o culminant, de les muntanyes que sobrepassen els 3.000 metres. Teòricament, una muntanya, com que només té un punt de màxima elevació, únicament pot tenir un cim (sent l'excepció que confirma la regla el Pic dels Gemelos, anomenat així per tenir dos cims de 3.160 m).»

Observem ja en aquesta primera regla, i és ben significatiu, la futura polèmica sobre els Pics dels Gemelos.

«2-Els pics o protuberàncies que no siguin cims, és a dir, la màxima elevació d'una muntanya, entren en la segona categoria, tant si són avantcim com si són agulles o puntes secundàries.

2.1-Hi ha algunes excepcions a aquesta regla, les quals es consideren justificades: quan un avantcim, una agulla o una punta (geogràficament secundàries), tinguin, perquè així les van batejar els pioners descobridors del Pirineu, un nom de pic i són, en la pràctica, tradicionalment considerades com cim pels muntanyencs.

2.2-El fet que des d'una punta que no sigui cim arrenqui una estrep o un contrafort lateral, així com l'existència també de vies d'ascensió pròpies d'aquesta punta, poden ser elements decisius per a la seua classificació dins la primera categoria, com passa amb la Espalda de Aneto.»


Afegeix Buyse: «Sobre les "excepcions", també és possible la disconformitat i la discussió. L'autor confia que ambdues siguin mínimes, i es consola pensant que (a part que la perfecció no és cosa d'aquest món) no ha trobat, ni ell ni ningú del gran nombre de companys de cordada a qui ha consultat, cap altra fórmula que presenti una major probabilitat de consens.»

A partir d'aquesta publicació, i per mediació principalment de la col·laboració de Robert Ollivier, es crea l'anomenat "Equip dels tresmils", compost per muntanyencs de les dues vessants. Van existir certes reticències per part d'alguns pirineistes francesos, donat el passat nazi de Buyse durant la guerra a les ordres de Léon Degrelle. Els bessons Ravier, per exemple, van refusar participar-hi.

L'impuls donat per l'Equip és decisiu, ja que dos anys més tard, el 1988, les regles han estat refinades i una llista gairebé definitiva és publicada a la revista Pyrénées. Les noves regles queden així:

«1-Per a que una elevació qualsevol, l'altitud de la qual sobrepassi els 3.000 metres, pugui ser considerada com un tresmil i ser admesa en el Catàleg dels tresmils dels Pirineus, ha de complir les condicions següents:
-Ha de figurar en almenys un mapa actual i/o ser esmentada en alguna de les guies en circulació.
-Ha d'haver estat batejada, és a dir, tenir un nom.

2-Els tresmils admesos seran classificats, segons les seues característiques, en una o altra de les següents categories:
2.1-Seran classificats a la primera categoria, i anomenats pics principals:
a) Els pics que constitueixen el (únic) punt culminant de cada muntanya (assenyalats PCM a la llista), i
b) Els pics que constitueixen un nus d'arestes, situats sobre les arestes de les muntanyes o en les crestes que les uneixen, a condició que ells tinguin almenys tres arestes, i que totes elles siguin descendents des del cim del pic, ja que delimitin les vessants (assenyalats NA a la llista).
2.2-Seran classificats en la segona categoria, i anomenats pics secundaris: totes aquelles elevacions (principalment avantcims, puntes i agulles) que no reuneixin les condicions establertes per la regla 2.1.

3-Les cotes superiors a 3000 metres que són esmentades en els mapes o en les guies, però que no tenen un nom seran considerades com a cotes restants i esmentades en una llista a part sota aquest títol.»


Apareix, així mateix, una disposició addicional transitòria que permetrà, només en aquesta ocasió, donar nom a aquelles cotes restants que posseint, a ulls de l'Equip, característiques de la regla 2, són anònimes. Aquesta disposició permet repescar-les per a la seua inclusió en el Catàleg.

«4-Un cop efectuat el cens de totes les cotes restants i advertint l'existència d'elevacions que tenen característiques de cotes secundàries, però que no poden ser admeses com a tals, donada la seua manca de nom, nosaltres els donem, per decisió majoritària, un nom provisional (amb l'objectiu de poder-la identificar), fet que ens permet incloure entre els pics secundaris.
...
Atès que aquest objectiu s'ha pogut realitzar gràcies a l'aplicació de la present disposició, declarem que aquesta aplicació ha estat única i no podrà mai més ser repetida. En el futur només podran ser admesos com a nous tresmils, aquells que compleixin les condicions establertes per la regla núm. 1.»


Portada de la revista Pyrénées nº 154 que conté la llista de tresmils de Juan Buyse.


De la publicació de la llista resultant (que comprèn 125 pics principals, 70 pics secundaris i 74 cotes restants) sorgeixen els problemes que comportaran la dissolució de l'Equip dels tresmils. Quines van ser les discrepàncies? Efectivament, la polèmica sobre els Pics dels Gemelos, que hem vist que ja venia d'antic, i els noms escollits per Buyse per a realitzar els nous batejos preconitzats a la disposició transitòria.

Problemes: Variar la tradició de nomenar Pics dels Gemelos a les cotes 3125 i 3160 per rebatejar la cota 3125, Gemelos Nord, per Pic del Veterano (sobrenom de Buyse), i el nom del Gemelos Sud per Pic dels Gemelos, fent al·lusió a Jean i Pierre Ravier, nom rebutjat de ple pels bessons bordelesos. Bateig de dues puntes a l'est del Perdut, per a les quals la FAM proposava els noms de Rabadà i Navarro, com Pics de Baudrimont. Pretensió de canvi del Pic del Portillón de Oo pel nom de Robert Ollivier, rebutjat rotundament pel propi Ollivier. Nomenar una punta propera al Seilh dera Baquo amb el nom de Audoubert, així mateix rebutjat per l'interessat.

Les regles que hem vist exposades a la revista Pyrénées són les que apareixen en la primera edició del llibre Los tresmiles del Pirineo, apareguda el 1990. Ressenyar que per a aquesta data, de l'Equip dels tresmils només en queden les brases. No anem a repetir l'articulat ja que és pràcticament idèntic a l'anterior.

Coberta del llibre de Juan Buyse. Primera edició de 1990.


Coberta del llibre de Juan Buyse. Edició en francès, 1991.


El 1993, amb la publicació de la tercera edició del llibre en castellà, el nombre de tresmils inclòs en el catàleg passa dels 196 del primer llibre als 212. En les regles sorgeix una novetat important dins de l'article 1:

«1.3-Tenir, partint del cim, únicament arestes descendents amb un desnivell mínim d'aproximadament 10 metres entre el cim i una eventual depressió en què la baixada s'interromp o acaba.»

La nova disposició introdueix, a l'hora de considerar elevacions mereixedores de ser incloses en el Catàleg, el concepte de prominència. Aquesta nova regla serveix doncs per polir la llista del primer llibre, atès que, a més de l'adició de nous cims (24), hi ha també cims que són desclassificats per no complir-la (8).

Hem sabut gràcies a Juan Mari Feliu que va ser Henri Baudrimont qui va establir el valor de 10 metres com a límit de la prominència a considerar.

Coberta del llibre de Juan Buyse. Tercera edició de 1993.


És clar que l'aplicació d'aquesta nova regla posa de manifest un parell de coses:
a) Que la disposició addicional d'un sol ús, que es va utilitzar com a argument per batejar cims anònims i permetre incloure'ls en el Catàleg, s'ha emprat per segona vegada, ja que 24 cims han rebut ara un nom. Qui pot pretendre ara que no es torni a utilitzar? Quin sentit té llavors la seua existència? Però la seua desaparició implica que tot l'article 1 precedent no té sentit: El nom d'un tresmil ve de la història del pirineisme, però el pirineisme ha descobert i anomenat absolutament tot?
b) Una vegada que la possessió d'un nom o la seua aparició en un mapa o guia no són més elements determinants, només queda com a únic principi vàlid la prominència del punt elevat i el valor establert per a ella. Llavors no es pot afirmar que la llista sigui definitiva.

Una cosa semblant devia pensar Buyse, ja que en la cinquena edició del llibre en castellà, el 1998, escriu a la pàg. 530:
«Però demano l'atenció del lector sobre una pregunta que sí que és important i fins i tot transcendental: justificarien eventuals investigacions la modificació d'un cens que des de fa tants anys és reconegut i utilitzat per la comunitat pirinenca? Creiem que no, pel que ens hem esforçat per aconseguir un consens que hem obtingut de l'Editorial i de la UIAA ...»

Efectivament, Buyse tracta que la UIAA reconegui d'alguna manera la seua llista, i ho aconsegueix com queda reflectit en carta de data 14 de setembre de 1995, remesa pel Dr. Claudio Abächerli, i la publicació de la llista de la tercera edició del llibre al Butlletí UIAA número 152 de desembre de 1995.

D'aquesta manera tracta de tancar la llista a noves incorporacions, especificant clarament que aquestes, de produir-se, seran ubicades en un annex separat de la llista.

Buyse preveu en la cinquena edició revisions del cens cada deu anys, estant prevista la següent per a 2002. Vista la seua avançada edat delega la tasca de donar continuïtat al treball sobre els tresmils en dos coordinadors, un per a cada vessant, Juan Mari Feliu al sud i Jean Louis Aranjo al nord. Des de la seua mort el 26 de juliol de 2002 a Siurana, aquesta tasca es va interrompre definitivament.

FTer (traduït per Carles)




Addenda, 12 de abril del 2016.

La recent aparició, al gener del 2016, d'una obra tractant de la militància nazi de Buyse durant la guerra i els anys anteriors, ha aportat llum sobre l'afirmació que realitzàvem, en el moment de la publicació d'aquesta entrada. La informació que teníem llavors procedia d'una carta de gener del 1989 en la que els germans Ravier comuniquen a Buyse que abadonen l'Equip. Allí es menciona al líder nazi belga Léon Degrelle. La contestació de Buyse tracta de justificar la seua actuació passada, cenyint-la a la seua participació com a voluntari en la lluita contra el comunisme al Front de l'Est.

El llibre publicat aclareix el veritable passat de Juan (Jan) Buyse que ell procurava amagar. Es pot afirmar, per tant, que Buyse no estigué a les odres de Dregelle i que els Ravier, van fer bé, encara sense conéixer tota la veritat, al trencar les seues relacions.

L'obra, en català, altament recomanable per qui desitgi aprofundir en el tema, és:
ORENSANZ, Toni. El nazi de Siurana. Barcelona, Ara Llibres, 2016, 291p + fotografías.

FTer (traduït per Carles)