Llista de tresmils de l'Anuari de "Montañeros de Aragón" (1968).

Al llibre de Juan Buyse "Los tresmiles del Pirineo" es recull un resum de llistes anteriors. Entre elles, l'autor se sorprèn d'haver trobat una llista, publicada per "Montañeros de Aragon" al 1968, la relació de cims de la qual, és, si més no, sorprenent. Ja hem vist d'on procedeix la sorpresa de Buyse (veure Llista de Almarza). Alberto Martínez Embid ha tingut l'amabilitat de remetre'ns còpia d'aquesta publicació. No creiem que sigui abusar de la seua confiança reproduir-la aquí.

Veient aquesta relació, i sense oblidar que és del 1968, no és d'estranyar que Buyse se'n faci creus i digui: "És fàcil d'imaginar el número d'interrogants que formularà el lector a la vista de tants disbarats. Notem que des d'aquesta publicació fins avui només han passat 22 anys. No hi haurà alguna errada en la data de la publicació?" (pàgina 128 de l'edició de 1990).

No hi ha errada en la data de publicació, Butlletí núm. 4 de "Montañeros de Aragón", del 1968, però sí en la de la confecció suposada per Buyse, ja que és una còpia de la llista d'Almarza del 1932. Qui va fer-ne el calc, no va tenir en compte que la llista d'Almarza es limitava exclusivament als tresmils aragonesos, i va extendre l'àmbit a tot el Pirineu. Afegim-hi que la relació de cims era acceptable al 1932, però ja no és en absolut al 1968. Buyse, encara amb dubtes, va donar per bona la data de la llista. "Montañeros de Aragón", en aquesta ocasió, es va columpiar amb tot l'equip.

Llista de tresmils publicada per "Montañeros de Aragón" al 1968.

FTer (traduït per Carles)

Els tresmils fantasmes. Campbieil Sud-sudoest o Pic Lentilla.

El pic Campbieil (3173 m) és un dels tresmils més fàcils de pujar. Robert Ollivier diu que es podria ascendir dalt d'una mula. El seu extens cim és un dels millor miradors pirinencs. És improbable que el capità Loupot fos el primer en arribar al cim en la seua campanya topogràfica de 1848, però, en tot cas, és la primera ascensió documentada. La seua extremitat sud presenta una elevació secundària dominant tres valls: el de Cap de Long, el de Piau-Engaly i el de Campbieil. En aquest extrem s'uneixen les crestes de Lentilla i la que puja de la Hourquette de Cap de Long. Rep el nom de pic Lentilla o Campbieil Sud-sudoest. Nosaltres llegim en la recent obra de Pascal Ravier "L'aventure du Néouvielle" que la lentilla (arveja, vicia pyrenaica) és una planta herbàcia grimpadora semblant a la llentia que abunda a la vall de Campbieil, en la vessant de Gèdre.

La història d'aquest punt i la seua consideració com pic de tresmil, sembla seguir el curs del Guadiana, tant apareix com desapareix, sense que existeixi una explicació gaire clara. Igual que el nom del cim principal, que dubta entre Campbieil i Badet. De fet, al proper pic de Badet li passa el mateix, alternant el seu nom amb el Campbieil. A més a més, la Commission de Topographie et de Toponymie de la Fédération de Sociétés Pyrénéistes abogava, al 1927, per l'ús del nom de Camp Biélh.

Ja en la "Guide des Pyrénées Centrales. Vol II", de Robert Ollivier, se cita aquest pic sud del Campbieil sense cap alçada. Torna a sortir en la llista de tresmils de 1975 de Sabino Echeandía, apareguda a la revista "Pyrenaica" com a Lentilla, de 3066 m. Surt també en la segona llsita de J.M. Feliu de 1978 amb el nom de Lentille i 3156 m. No figura en la llista de Jolfre, a la "Revue Pyrénéenne", de 1980. Buyse recolleix un pic Lentilla ja en la seua primera llista de 1986, a la revista "Muntanya", encara que li otorga una alçada de 3044, presa del mapa de l'IGN francès, ubicant-la, per tant, en plena aresta Lentilla. Continua apareixent en la llista publicada a la revista "Pyrénées" el 1988 i en el seu primer llibre en castellà i francès, ja amb el nom de Campbieil SSW i 3157 m.

Campbieil SSW o Lentilla des del cim del Campbieil (Autor: Jesús Mari Linaza)

I llavors, sorpresa, en la tercera edició del llibre de Buyse, desapareix de la llista. Segons l'autor, degut a la seua falta de prominència respecte al cim principal del Campbieil. Queda relegada a la llista de cotes restants amb el número 1049. L'obra de Miguel Angulo "Pirineos 1000 Ascensiones. Vol III" dóna per bona aquesta desaparició, al 1996. Miquel Capdevila no està conforme i així ho senyala en el seu llibre "Los tresmiles en 30 jornadas", del 1997, on manté el cim. L'any 2004, l'editorial Desnivel publica un llibre, obra de Lluís Borràs, el títol del qual "Tresmiles de los Pirineos. Guía práctica. 213 cumbres / Fichas técnicas" dóna a entendre que el número de tresmils de Buyse, 212, ha augmentat en un. Efectivament, torna a aparéixer el Campbieil SSW. D'aquí ve el número 213 per a enumerar els cims de tresmil metres als Pirineus i que ha sorprès a tants pirineïstes. Luis Alejos, en la seua "Guía de los 3000", el segueix citant com a avantcim del Campbieil.

Pic de Campbieil desde Lentilla (Autor: Jesús Mari Linaza)

El 18 d'agost del 2010, Jesús Mari Linaza medeix amb GPS, la prominència del Campbieil SSW obtenint un valor de 18 metres, i una alçada del cim de 3165 m.

Es pot consultar l'activitat al següent link:
Campbieil SSW o Lentilla.

Dades tècniques:

Campbieil...... 31T x:264527 y:4741943 z:3182m
Coll........... 31T x:264333 y:4741723 z:3147m
Lentilla....... 31T x:264302 y:4741609 z:3165m

La cartografia de l'IGN francès atorga a aquest punt una alçada de 3157 m.

FTer (traduït per Carles)

Hipólito Maeso Rueda.

La xifra màgica i capriciosa dels 3000 metres ha fet que molts muntanyencs encisats per la serralada pirinenca hagin tingut la iniciativa de completar tots els seus cims iguals o superiors a aquesta xifra mètrica. De llistes de cims n'hi hagut moltes des de l'inici del pirineïsme. Però en l'actualitat, a part de la llista del Centre Excursionista de Lleida, hi ha la llista dels 212 tresmils, que des del grup dels "Caçafantasmes" intentem complementar en base a la única regla objectiva que es va proposar des de l'equip que la va confeccionar: Que tingui un mínim de 10 metres de prominència. Amb això, podem trobar "nous" cims o descartar-ne alguns que no tenen l'esmentada prominència. I tot això, bàsicament gràcies a les noves mesures que ens faciliten els cada vegada més famosos GPS.

Cada vegada hi ha més muntanyencs que han completat l'ascensió als cims de més de tres mil metres dels Pirineus. Alguns ho han fet ja amb mèrit destacable: Jordi Farré i Jesús Almarza, del CEL, els van fer tots durant l'any 1998. Marta Alejandre i dos muntanyencs més els van fer tots en 52 dies seguits al setembre i l'octubre del 2010.

Per altra banda, hi ha en Javier Fernández, un noi valencià que, amb només 16 anys, al 2005, completava la llista de tresmils. En el cantó diametralment oposat, el "jove" Lluís Garrofé, de Tartareu (La Noguera), està a punt de completar la llista del CEL amb 80 anys!!!!

Però aquesta entrada la volem dedicar a l'alpinista Hipólito Maeso. Aquest madrileny de naixement, i pirineïsta d'adopció, a part de destacar per un currículum d'ascensions i escalades impressionant, té el que creiem que és una gesta difícil d'igualar: fer tots els cims de la lista dels 212 en 34 dies seguits d'activitat, i la immensa majoria en solitari.

Hipólito Maeso va fer aquestes ascensions durant l'estiu del 1999, precisament l'any que complia 50 primaveres, demostrant que no calia anar a cordilleres exòtiques per a fer gestes alpinístiques de primer ordre. La història de les seues ascensions està recollida en el llibre que ell mateix va publicar el 2001: "Qué bonitos son los Pirineos", tot i que en l'actualitat és bastant difícil ja de trobar.

Malauradament, 5 anys després, al juliol del 2004, l'Hipólito Maeso, juntament amb Roberto Vázquez, morien després d'ascendir, als Alps, la punta Dufour. El descens el van afrontar enmig d'una forta tempesta i amb importants ràfegues de vent que se'ls van endur per sempre.

A part de destacar les importants gestes que encara ara es poden fer als Pirineus, també voldríem destacar les aportacions que l'Hipólito va fer durant el seu recorregut, de cara a complementar la llista de tresmils. Així, en el llibre que hem esmentat, podem destacar diferents apunts i comentaris sobre els tresmils: parla de les enigmàtiques Agulles del Clot de la Hount, de cims que es passen sense ni adonar-se'n (tenen realment els 10 metres de prominència?), de la no inclusió en la llista dels 212 del pic Lentilla o Campbieil SSW, dels tres possibles cims de la Pale Crabounnouse, de la poca singularitat d'alguna de les agulles de la cresta de Lézat, de les dues puntes de l'Agulla Argarot (que el nou mapa de l'editoria Alpina ja reconeix i que els caçafantasmes hem confirmat com nou tresmil) o dels dubtes sobre el cim real de l'Agulla Russell Superior.

Portada del llibre escrit per Hipólito Maeso descrivint el seu recorregut pirinenc.

Contraportada de la mateixa obra.

Sense cap mena de dubte, per a nosaltres seria un honor que formés part del nostre equip de caçafantasmes.

Carles

Els tresmils fantasmes. Algas Sudest.

El grup de muntanyes que s'alça per sobre del balneari de Panticosa sempre ha tingut una toponímia confusa, potser degut als diferents aspectes que presenten, observades des de Sallet i des del mateix balneari, que poden confondre la identificació dels cims. A més, caldria afegir-hi la interpretació que, dels noms escoltats, en van fer els pioners francesos, per a que la confusió regnés al sector. Així, al pic Argualas se li ha dit: Algas, Arollas, Arualas; El Garmo Negro ha rebut les denominacions d'Arualas, Arnales, Pundillos; i el nostre pobre Algas, que no es veu des del balneari, però que en canvi és el cim més cridaner des de Sallent, ha recollit segurament tots els noms citats. A tot això, afegim-hi l'assenyalada punta del pic de la Bandera, que commemora el fet de la pujada al pic Argualas per la festivitat de la mare de Déu del Carme, el 16 de juliol, on s'hi col·locava una bandera.

El cim de l'Argualas, el més abrupte del grup, s'uneix al pic d'Algas mitjançant una afilada cresta alineada d'est a oest. En aquesta, sobressurten dues cotes intermèdies. La més propera a l'Algas, i més elevada de les dues, figura en l'inventari de cotes restants de Buyse, amb el número 1010. Està situada a uns 100 metres de l'Algas.

El 15 d'agost del 2007, Joseba Calzada va recórrer íntegrament la cresta entre l'Algas Nord i l'Argualas, prenent medicions en agulles i bretxes. D'aquí en resultà que l'esmentada cota presenta una prominència d'11,3 metres cap a l'oest, costat de l'Algas, i de 21,4 metres cap a l'est, cantó de l'Argualas, éssent la seua alçada, segons medició GPS, de 3022,7 metres.

Cresta Algas-Argualas des de la vessant del Garmo Negro (Autor: Joseba Calzada)

Detall cartogràfic de la zona (font: SITAR)

Proposem com a nom per a ella el d'Algas Sudest, perquè aquesta és la seua ubicació respecte a l'Algas.

Es pot comprovar com el cim de l'Algas projecta, des d'ella, tres crestes, i les tres tenen una elevació a curta distància del pic. Això ha donat lloc a la inclusió entre les cotes secundàries, de l'anomenat Algas Nord. S'ha comprovat que aquesta cota no cumpleix amb la regla imposada per Buyse dels 10 metres (7,5 metres de prominència cap a l'Algas). En la cresta cap a l'Argualas, l'Algas Sudest que assenyalem, aquí. I en la cresta sudoest restant, existeix també una cota de 3007 metres que encara no hem mesurat, però que sembla estar prop dels deu metres. És la cota restant 1008. Resulta curiós que, dels tres satèlits al voltant de l'Algas, s'escollís per a figurar en la llista el que menys prominència presenta, l'Algas Nord.

També volem destacar que la dominació proposada a Aragó per al pic d'Algas és "Algás".

Es pot consultar l'activitat en el següent link:
Algas Sureste.

Dades tècniques:

Algas S.E. :............. 30T x: 723476 y: 4738826 z: 3022,7
El Servei d'Informació Territorial d'Aragó indica una alçada de 3013,45 m.

FTer (traduït per Carles)

Els tresmils de la llista de Chausenque (1854).

Vincent de Chausenque (1782-1869), a la primera meitat del segle XIX, influit per Ramond, realitza una metòdica exploració dels Pirineus francesos de mar a mar, amb algunes incursions en territori espanyol quan els avatars de les successives guerres li ho permetien. Al 1824, en un intent al Vignamala, va aconseguir la Punta que avui porta el seu nom per la cresta des del Petit Vignamala, la qual no és una ascensió instranscendent. Havent realitzat la part més difícil, no es van atrevir a passar a la Pique Longue pel seu temor a xafar e gel. Les geleres imposaven llavors un gran respecte. Va fer la primera ascensió del Néouvielle el 1847.

Al 1834 publica una extensa obra sobre la totalitat dels Pirineus. Realitza una actualització el 1854 en dos toms, titulada: "Les Pyrénées, ou voyages pédestres dans toutes les Régions de ces montagnes depuis l'Océan jusqu'à la Méditerranée". Els llibres originals poden ser consultats a la pàgina web de la Bilioteca Nacional Francesa [Volum I.] i [Volum II.].

Chausenque no realitza cap llista de tresmils, però en els apèndixs de la seua obra, figura una llista no exhaustiva d'alçades, comprenent pobles, colls i cims. N'hi figuren allí un número considerable, i entre elles destaquen uns quants tresmils. Una característica és que les alçades vénen expressades en metres i en toeses, i que figura l'autor de la medició. És, per tant, una magnífica compilació dels treballs realitzats amb anterioritat per diversos estudiosos

En l'hipotètic cas que algú s'hagués interessat pels tresmils en l'època, no hi ha dubte que hauria extret els seus objectius d'aquesta relació. Relació, per altra part, que ens ofereix una visió molt clara de l'estat del coneixement de les màximes alçades de la serralada a mitjans del segle XIX, destacant en les seues absències quant faltava encara per explorar.

Crida l'atenció, en la relació de cims que s'ofereix a continuació, les precises alçades obtingudes per Peytier. Aquí es manifesta la seua professionalitat en el treball geodèsic que serà la base per a l'elaboració del Mapa d'Estat Major Francès en la segona meitat del segle. D'això se'n fa ressò Chausenque, assenyalant com els valors més exactes aquells obtinguts pel coronel Coraboeuf, el capità Peytier i els tinents Testu i Hossard, encara que també ofereix les alçades obtingudes per altres.

Vegue quins eren els cims de tresmil metres censats cap a 1850. Reproduim les entrades de la taula de Chausenque (pàgines 326 a 332 del segon volum), tal com aquest les escriu, assenyalant les alçades en metres i toeses, i amb algun comentari per a aclarir alguns dels noms exposats.

Le Mont-Calm	3030m	1580t	Coraboeuf
	3157m	1620t	Reboul
Pique d'Estats	3141m	1612t	Coraboeuf
	3251m	1668t	Reboul
Pique Fourcanade ou Maïl d'Espouïs	2882m	1479t	Peytier
	3058m	1569t	Reboul
Crête de la Maladette à l'ouest des Pics	3171m	1627t	Charpentier	es refereix a algun dels Pics Occidentals de la Maladeta
Pic Occidental, glacier	3312m	1699t	Peytier	És el Pic de la Maladeta
Pic de Malahitta, glacier	3354m	1721t	Peytier	Es el Pic Maldito
	3483m	1787t	Reboul
Pic Oriental de Néthou, point culminant	3404m	1780t	Peytier
	3580m	1837t	Reboul
	3370m	1729t	Tchihatchef
Pic de Carbious, vallée de Lys, glacier	3177m	1630t	Reboul	Pic dels Crabioules
Tuc de Maupas, glacier	3110m	1595t	Peytier
	3148m	1615t	Reboul
Pic Quartau, glacier	3143m	1613t	Peytier	És el Gourgs-Blancs
Pic Quayrat, glacier	3059m	1569t	Peytier
	3089m	1585t	Reboul
Pic Posets ou Pic Poleto, Val d'Astos, glacier	3367m	1728t	Peytier
	3438m	1764t	Vidal et Reboul
Perdighero, montagne	3220m	1652t	Peytier
Pic Pétard	3177m	1630t	Peytier	És el Gran Bachimala
Pic de Hermitans entre le val de l'Asto et Louron	3029m	1554t	Vidal et Reboul	Encara que el nom d'Hermitans s'ha utilitzat peral Gourgs-Blancs, aquí sembla indicar el pic de Clarabide
Pic de Thou	3023m	1551t	Peytier	El Lustou
Pic de Batoa ou de Biedous, Punta de Souelsa	3034m	1557t	Peytier	Pic de Culfreda. És curiós que la Suelza es confongui amb aquest pic
	3052m	1566t	Vidal et Reboul
Le Mont-Perdu, glacier	3351m	1719t	Peytier
	3436m	1763t	Ramond
Le Cylindre, glacier	3322m	1704t	peytier
	3333m	1710t	Ramond
Pic de la Cascade ou extrémité de la Plateforme, glacier	3276m	1681t	Ramond	Es refereix al pic de Marboré
Le Taillon, glacier	3146m	1614t	Peytier
	3214m	1649t	Vidal et Reboul
Montagne de Troumouse, glacier	3086m	1583t	Peytier	Peytier es refereix a l'actual pic de Toumouse, vèrtex geodèsic. És possible que Vidal i Reboul es refereixin al punt més alt, La Munia
	3200m	1642t	Vidal et Reboul
Cambielle, montagne, glacier	3174m	1628t	Peytier	Pico de Campbieil
	3235m	1660t	Vidal et Reboul
Pic Long, glacier	3192m	1638t	Peytier
	3251m	1668t	Vidal et Reboul
Neouvieille, montagne, glacier	3091m	1586t	Peytier
	3155m	1619t	Vidal et Reboul
Vignemale, montagne, glacier	3298m	1692t	Peytier
	3356m	1722t	Vidal et Reboul
Pic de Badescure ou Costerillou, glacier	3148m	1615t	Vidal et Reboul	Es el Balaitús
Pic de Baretous, glacier	3146m	1613t	Peytier	També el Balaitús. Peytier i Hossard aconseguiren la primera ascensió el 1825, fent estació l'any següent
Pic d'Arrieugrand	3003m	1541t	Vidal et Reboul	És el Pic Palas
Som de Séoube, montagne	3132m	1607t	Junker	Altre cop el Balaitús, però aquí mesurat el 1790

Observem que Chausenque assenyala com a diferents cims els diferents noms que se li han aplicat al Balaitús. Aquí es podria citar la relació que ofereix Beraldi sobre els trenta-sis noms de la muntanya. No és d'estranyar que hi hagués confusió al respecte, doncs l'hem trobat en llistes molt posteriors (veure llista de la UEC). Les alçades obtingudes per Vidal i Reboul, quasi sempre per excès, són degudes a una errada comesa en una dada inicial a Tarbes.

FTer (traduït per Carles)

Els tresmils fantasmes. Cap de la coma de Riufred.

Els tresmils més orientals dels Pirineus es presenten a les portes d'Andorra, en l'emblemàtic macís de la Pica d'Estats, sostre de Catalunya. De reduida extensió, la zona per sobre dels tresmils metres és de les primeres en ser explorades. Així, al 1825, per a l'elbaoració del mapa de França, Coraboeuf i Testu, s'estacionen al cim del Montcalm, escollit vèrtex de primer ordre. Al punt àlgid del període fred de la "petita edat de gel", van suportar, durant una setmana d'agost i en la seua tenda, contínues tempestes i nevades. Russell visitarà la Pica d'Estats el 1864, si és que abans no ho va ser pels dos oficials, gràcies a la curta distància i fàcil accés desdel Montcalm. Per a Beraldi, l'ascensió dels geodèsics és la primera documentada al Montcalm, però Alain Bourneton desvela, en l'article "Deux siècles d'ascensions au Montcalm-Pique d'Estats", aparegut en quatre entregues a les revistes Pyrénées números 200, 201, 202 i 203 ente el 1999 i el 2000 que, segons les memòries de viatge del botànic Candolle, aquest havia arribat al cim del Montcalm el 17 de juliol de 1807 guiat per Simon Faure.

Entre el Montcalm i la Pica de Estats, es troba una fàcil carena en forma de llom que separa les capçaleres de Riufret a l'est i la Cometa d'Estats a l'oest. El punt més baix es denomina coll de Riufret (2978m.). D'aquesta divisòria és de la que anem a tractar. En els mesos estivals, un ampli i marcat sender pedregós uneix els dos cims. Tratant de no perdre alçada, aquesta traça no passa per una elevació que es presenta a la carena.

En la cinquena edició en castellà del llibre de Buyse "Los tresmiles del Pirineo", del 1998, figura un capítol 54 "Registro de sugerencias (pag.537). En el punt 2. Josep N. Torras, de Castellar del Vallès, proposa com a vàlida la cota 3041, segons el IGN-F, prop del coll de Riufred. Dins de les llistes de Buyse, aquesta cota està assenyalada amb el número 1117 de les cotes restants, amb una alçada de 3041 m., atorgada pel IGN francès. Luis Alejos també destaca, de passada, aquesta cota en la seua guia dels 3000 metres.

En l'article citat d'Alain Bourneton [Pyrénées nº 202, p.133], l'autor proposa que a la cota 3041 m. se li atorgui el nom de Simon Faure i rebatejar la Punta Verdaguer com a Punta Candolle, a més a més de buscar alguna ubicació per a perpetuar els noms de Coraboeuf i Testu. Igualment, considera un abús el nom de pic Gabarró per al vèrtex geodèsic quan Gourdon, d'Ussel i Arlaud ja havien recorregut la pretesa primera a la cresta oriental de la Pica de Pere Gabarró al 1932. Assenyalem, per a acabar, que la primera visita d'aquella doble elevació on es va erigir el senyal geodèsic va ser realitzada per militars espanyols al 1871.

Al novembre del 2007, el Centre Excursionista de Castellar del VAllès, en el seu Butlletí núm. 470 (pag. 14), recull un article de Josep M. Torras en el que es descriu una visita a la cota 3041, assegurant que cumpleix sobradament els criteris establerts per Buyse per a l'admissió de tresmils.

Dins dels "Caçafantasmes", teníem pendent aquesta cota per comprovar, conjuntament amb alguna més del massís, quan un correu electrònic de Lluís Muntan, datat el 13 de març del 2008, ens indicava la publicació citada anteriorment, cosa que li agraim.

Igualment, apareix a la secció de cartes al director de la revista de la FEEC, Vèrtex núm. 217 març-abril 2008 (pl. 4), una comunicació de Josep M. Torras amb el títol de Un nou tresmil, on, breument, exposa el seu convenciment sobre el nou tresmil.

Cap de la coma de Riufred des del Montcalm (Autor: Lluís Muntan)

El dia 20 d'agost del 2009, Joseba Calzada visita la zona i pren les medicions GPS corresponents, trobant per a l'esmentada cota una alçada de 3044,6 m (contra els 3041 m. del IGN-F i 3040,3 de l'ICC en la seua cartografia 1:5000). Del cantó del Montcalm, és a dir, cap al nord, la prominència la posa el coll de Riufred (2978 m), i del costat de la Pica d'Estats, el GPS indica una prominència de 14,2 metres (10.7 m. segons cartografia ICC).

Cartografía 1:5000 del I.C.C.

El nom escollit per a la cota en qüestió posat per Josep M. Torras està en català: Cap de la coma de Riufred; i en francès, ja que s'ubica integrament en el departament de l'Arieja: Cap de la coume de Riufret. L'alçada que sembla més exacta a dia d'avui, és l'atorgada per l'ICC de 3040, 3 metres.

Cap de la coma de Riufred des del coll de Riufred (Autor: Martín Garmendia)

Cap de la coma de Riufred desde la Pica d'Estats (Autor: Joseba Calzada)

Podeu consultar l'activitat en els següents links:

Cap de la coma de Riufred.
Cap de la coma de Riufred desde el embalse de Soulcem.

Dades tècniques:
Cap de la coma de Riufred :............. 31T x: 369093 y: 4725470 z: 3044,6
Coll Cap-Pica d'Estats :............ 31T x: 368983 y: 4725431 z: 3030,4

FTer (traduït per Carles)

Els tresmils fantasmes. Agulla Nord de Malavesina.

El macís de Bessiberri, íntegrament situado a Catalunya, va ser conegut pels primers exploradors amb el nom de Montarto. Se situa al sud de la Vall d'Aran, a la conca de la Noguera Ribagorzçna. Els cims per sobre dels tresmil metres s'alineen en una cresta amb una orientació quasi perfecta de Nord a Sud. A l'oest, el drena la vall de Bessiberri, i a l'est la conca de Malavesina, que desaigua pel barranc de Riu Malo a l'embassament de Cavallers. Pel sud, les capçaleres de Caldes separen la valle de Gèmena i el barranc de Comaloforno que donen les seues aigües a la Noguera de Tor.

Entre el Bessiberri Sud i el punt culminant del macís, el Coma lo Forno, es desenvolupa una una aguda cresta on l'Equipo dels Tesmils va identificar cinc agulles que no van ser incloses al catàleg (Luis Alejos. Guía de los 3000m. Sua Edizioak, Bilbao, 2005). Són les cotes restants números 1111 a 1115. Miguel Angulo, al volum IV de Pirineos 100 ascensiones, assenyala algunes d'aquestes agulles.

Qui va realitzar aquesta integralment per primera vegada? Ho desconeixem. Les primeres als punts extrems d'aquesta cresta van ser: el Coma lo Forno, per la vessant sud, per militars espanyols, l'any 1857; el Bessiberri Sud, per l'oest, per Packe i Dashwood, al 1866. El pas entre ambdos cims es realitza el 2 d'agost de 1919 pels catalans Estasen, Giró, Feliu, Badía, Canals i Herzog flanquejant les agulles per les congestes de la vessant est (Butlletí del CEC 1920). Arlaud i els seus companys eviten les agulles per les vires de l'oest el 31 de Julio de 1926 (Carnets d'Arlaud).

Coma lo Forno des del Bessiberri Sud (autor: Jesús Mari Linaza)

El 13 de Agost de 2008, es recorre íntegrament la cresta. De les medicions preses, s'observa que l'agulla més septentrional, la més propera al Bessiberri Sud, cota restant 1111, presenta una prominència pel nord de 17 metres i pel sud de 27. A més, l'agulla més al sud, la més propera al Coma lo Forno, cota restante 1115, té 31 metres al nord i 9 metres al sud.

Desgrimpant l'Agulla Nord de Malavesina per la seua aresta sud (autor : Josu Linaza)

Escalant l'Agulla Sud de Malavesina pel seu cantó nord (autor: Josu Linaza)

Adoptem el nom provisional d'Agulles de Malavesina per al conjunt. Segons la cartografia de l'Institut Cartogràfic Català en la seua sèrie a escala 1:5000, el nom de Malavesina designa a la conca als peus del Bessiberri Sud i Coma lo Forno que, per un estany anònim, va a parar al barranc de Riu Malo.

Podeu consultar l'activitat al següent link:
Mendietatik : Cresta del Bessiberri Nord al Célestin Passet

Dades tècniques:

Bessiberri del Mig N. Pic Simó :........ 31T x: 321717 y: 4718954 z: 3000
Bessiberri del Mig S. Pic Jolís :....... 31T x: 321657 y: 4718878 z: 3001
Bessiberri Sud :......................... 31T x: 321725 y: 4718199 z: 3024
Coll 1111-Besib-Sur :................ 31T x: 321754 y: 4718153 z: 2997
Cota 1111 :............................. 31T x: 321768 y: 4718111 z: 3014
1111 coll Comaloforno :.............. 31T x: 321798 y: 4718032 z: 2987
Agulla Comaloforno 1115 :................ 31T x: 321835 y: 4717945 z: 3018
coll-1115_Comaloforno :................. 31T x: 321842 y: 4717940 z: 3009
Coma lo Forno :......................... 31T x: 321874 y: 4717929 z: 3031

FTer (traduït per Carles)

Llista de tresmils de la Unió Excursionista de Catalunya (1935).

S'ha considerat com la llista publicada més antiga de tresmils. Així ho diu Buyse en el seu llibre. Ja hem vist que no és cert que sigui la primera (veure l'entrada sobre la Llista de Almarza). Però és que tampoc es pot considerar que sigui una llista.

Al juny del 1935, la Unió Excursionista de Catalunya, UEC, dedica, íntegrament, el seu butlletí mensual al tema dels tresmils pirinencs. En la introducció, es realitza un panegíric d'aquests cims com el màxim exponent del muntanyisme als Pirineus. Però el detall es cenyeix exclusivament a Catalunya: "Per fer l'elogi del Pirineu hem cercat i us detallem les màximes alçàries..." . I efectivament, les primeres pàgines del Butlletí recullen els cims de més de tresmil metres situats a Catalunya. Aquesta és la llista que pretèn ser exhaustiva i es redueix a cinc cims. En aquestes dates, a França ja no, però en la vessant sud és cert que el coneixement de la muntanya encara és bastant deficient. Falten mapes, falta bibliografia, faltan mapas, falta bibliografia, falta experiència acumulada... Poc a poc s'anirà avançant.

A aquesta llista de tresmils catalans, s'hi afegeix en pàgines posteriors una relació de cims de tresmil metres que poden ser ascendits en tots els Pirineus, relació que ja no pretèn ser exhaustiva, doncs en el seu encapçalament hi figura: "Diversos cims de tres mil metres del Pirineu Catalá, Aragonès i Francès", com escollint-los a l'atzar. És evident que hi figuren els cims més representatius, però dóna la impressió que no s'ha volgut detallar en excès, potser per la certesa del propi desconeixement? Per exemple, en la llista catalana, al citar la Pica d'Estats, s'assenyala que, amb el Montcalm (3080 m), constitueixen el massís més important del Pallars Sobirà; doncs bé, el Montcalm ja no torna a aparéixer, no té entrada pròpia, ni entre els cims catalans, ni entre la resta.

Una caracteristica del Butlletí, en les dues relacions de cims, és que no solsament s'indica el nom i l'alçada, sinó també la situació, i l'accès o accessos considerats normals, refugis i horaris. Sembla que es pretengui una utilitat com a primitiva, i segurament desitjada, guia muntanyenca. Il·lustren tot el Butlletí fotografies comentades. Els seus autors en són: A. Miró, R. Escayola, J. Ventura i L. Trabal. No es cita l'autor de l'article.

Panorama a doble pàgina (82 i 83) detallant les Maladetes i la capçalera de l'Ésera, possiblement dibuixat des del Port de Benasc (anònim).

Reproduim aquí els cims indicats en ambudes llistes respectant la grafia i les alçades esmentades.

Llista dels tresmils catalans (5):

PICA D'ESTATS	3141 m
MULLERES, TUC DE	3005 m
BECIBERRI	3020 m
COMOLO FORNO	3005 m	Observar la menor alçada respecte al Bessiberri. En els primers tremps, no estigueren molt clares les alçades dels diversos cims del massís.
COMOLO PALES	3007 m	És el cim que avui denominem Punta Alta.

Llista de diversos tresmils de tots els Pirineus (39):

ANETO, PIC	3404 m
ARAGÜELLS, PIC	3037 m
BALAITOUS O MARMURET	3146 m
BECIBERRI, PIC	3007 m
CABRIOLES, PIC DE	3115 m
CASCO	3006 m
CILINDRE	3327 m
COMOLO FORNO	3005 m
CORONAT O CORONES, PIC		No s'indica l'alçada perquè es desconeix.
CRISTALL, PIC DE	3150 m	Segons el Butlletí, situat a la cresta del Diable.
D'ALBA, PIC	3096 m
D'ALBA, DENT	3114 m
GABIETOU, PIC DE	3033 m
GORGS BLANCS, PIC DELS	3114 m
INFERN, PIC DE L'	3125 m
LITEROLA, PIC DE	3145 m
MALADETTA OCCIDENTAL	3312 m
MALADETTA ORIENTAL	3204 m	Sembla que l'alçada d'ambdues MALADETES estigui invertida.
MALPAS, PIC DE	3110 m
MARBORE	3253 m
MONT PERDUT, PIC DE	3352 m
MULLERES, TUC DE	3005 m
MUNIA, LA	3150 m
PERDIGUERO, PIC DE	3220 m
PIC DEL MIG	3354 m
PICA D'ESTATS	3141 m
PORTILLO D'OO, PIC DEL	3130 m
POSETS, PIC DE	3367 m
PUNTA ALTA	3007 m	Curiosament, aquí és dóna el nom modern del COMOLO PALES
PUNTA D'ASTORG	3354 m
RAMOND, CIM DE	3248 m
ROYO, PIC DE	3145 m
RUSSELL, PIC	3201 m
SERRE MORENE	3114 m
TAILLON, PIC DE	3146 m
TEMPESTATS, PIC	3289 m
TRAMOUSE	3066 m
VALIBIERNA, PIC	3047 m
VIGNEMALE	3298 m

És remarcable la indecisió en el nom entre Punta Alta i Comolo Pales per al mateix cim (Buyse, en el seu llibre, quan les cita, els diferencia com dos cims. No sembla que es pugui sostenir, un nom antic era Comolo Pales); la diferència d'alçada atribuida al Bessiberri en les dues llistes, fa referència al Bessiberri Sud, donat que l'itinerari de la llista catalana per la vall de Besiberri i coll dels Avellaners així ho identifica, en la llista general es remet a l'itinerari anterior (aquí Buyse els assenyala com el Bessiberri Sud i el Nord, i en cap part del Butlletí es fa suposar això); l'aparició d'un sorprenent Pic de Cristall, ben identificat formant part de la Cresta del Diable, no tenim notícia que en cap altre lloc hagi estat catalogat com a tresmil, amés amb una alçada superior al mateix Balaitous.

En total, la lista indica 39 cims, Buyse en compta 41, ja hem vist en el paràgraf anterior on està la diferència. És remarcable l'escassa quantitat de tresmils per a l`època, comparem-la amb els 57 pics, només aragonesos, que citava Almarza al 1932. És obvi que no s'ha pretès confeccionar un llistat complet, ja hem vist que el Montcalm, malgrat ser esmentat de passada, no apareix després a la llista, igual que no hi figura cap cim íntegrament francès.

És, per tant, fals, no solsament la seua pretesa primacia, sinó fins i tot el denominar-la llista. Sí que es pot dir que potser sigui la primera guia muntanyenca específica sobre els tresmils.

Gràcies a Carles Giné-Janer per haver-nos proporcionat còpia del Butlletí de la biblioteca del Centre Excursionista de Catalunya.

FTer (traduït per Carles)

Els tresmils fantasmes. Primer Conseller.

El massís de Neouvielle-Pic Long se situa íntegrament en territori francès. Les seues crestes granítiques es retallen contra el cel i en les seues valls guspiregen el blau i verd d'innombrables estanys.

A l'agost de 1787, Reboul i Vidal aconsegueixen trepitjar el Turon de Néouvielle, que ells van nomenar com a cim de la Neige-Vieille de Caplongue. El seu guia era S. Guicharnaud. La intenció dels dos estudiosos era aconseguir el cim més alt, el Néouvielle. Qualsevol que conegui la zona no se sorprendrà que es conformessin amb estacionar al Turon, sense intentar forçar la travessia del Pic dels Tres Consellers, cosa que els hagués situat als peus de l'aresta SSW del Néouvielle. El cim del Néouvielle o Pic d'Aubert no serà trepitjat fins a 60 anys més tard: El 10 de juliol de 1847, Chausenque acompanyat del guia Bastien Teinturier arriba al punt culminant per la Glère i la bretxa que posteriorment portarà el seu nom. Chausenque té 65 anys. Curiosament ni Reboul ni Vidal, en aquesta ascensió considerada com la primera d'un 3000 pirinenc, van tenir aquesta percepció, ja que ells van donar com alçada del Turon 1619 toeses. En efecte, encara faltaven uns anys per a l'establiment del metre com a unitat de longitud.

A la cresta que uneix el Turón de Néouvielle amb el Pic dels Tres Consellers s'emplacen tres puntes, els tres consellers, les quals, segons explica Robert Ollivier en el seu Guide de los Pyrénées Centrales Vol. II", són les que donen nom al pic. No obstant això, Henri Beraldi, en la seua obra "Cent ans aux Pyrénées", explica que el nom prové d'una reunió o consell que van celebrar tres caçadors de Barèges en la Bretxa de Néouvielle cap a 1850. Aquests tres caçadors serien els primers a arribar al cim ... i tornar pel mateix camí, vist l'aspecte que ofereix la carena oest que continua cap al Turón. Aquesta cresta va ser recorreguda per primera vegada per H. Brulle acompanyat de Célestin Passet i De Monts el 3 d'agost de 1891. Ells anomenen al pic de Trois Conseillers com Petit Turon.

La toponímia del massís va ser exhaustivament estudiada entre els anys 1900 i 1906 per part de Léon Maury, Denis Eydoux i el comte de Saint-Saud. El nom antic d'aquesta muntanya era Soum de Maniportet, del nom de la glacera que se situava als seus peus. Maniportet significa mal pas, el que sens dubte fa referència a la Bretxa de Néouvielle utilitzada esporàdicament com a pas entre la Glère i Cap de Long. Les fonamentades recomanacions realitzades per la Commission de Topographie et de Toponymie de la Fédération de Sociétés Pyrénéistes advocant per mantenir el nom antic, van caure, com tantes altres, en sac foradat. Una enumeració detallada d'aquests treballs toponímics es pot trobar en l'obra de L. Maury "Les noms de lieux des Montagnes Françaises", París, 1929.

A la llista de les cotes restants de Buyse no figura cap d'aquestes tres puntes. Nosaltres les anomenarem en ordre creixent d'altitud i per tant d'Oest a Est com: Primer, segon i tercer conseller. No obstant això, l'altitud del Conseller sí que figura al croquis de la zona realitzat per M. Angulo en la seua obra "Pirineos 1000 ascensiones", amb 3.010 metres i una prominència de 15 metres.

El 31 de juliol de 2007 es va comprovar que el més occidental d'aquests gendarmes, el més baix, d'una altitud de 3.035 metres, presenta una prominència cap al coll que el separa del Turón de Neouvielle de 32 metres, i cap al Segon conseller, de 14 metres. Igualment, es va mesurar el Segon conseller, l'altitud del qual és de 3.039 metres, obtenint les prominències de 18 metres amb el Primer Conseller i de 9 metres amb el Tercer

Panorama des del cim del Pic Trois Conseillers. S'aprecia l'agulla del Primer Conseller a la cresta que l'uneix al Turón. (Autor: Igertu)

Trois Conseillers desde el norte. El Primer Conseiller se sitúa a la derecha de la cima. (autor: Igertu)

Podeu consultar l'activitat en el següent link:
Igertu : Trois Conseillers

Dades tècniques:

Primer Conseller :......... 31T x: 263972 y: 4746247 z: 3035
Segon Conseller :........ 31T x: 264014 y: 4746280 z: 3039,1
Pico Trois Conseillers :... 31T x: 264120 y: 4746313 z: 3045

FTer (traduït per Carles)