dimarts, 25 de setembre del 2012

Els tresmils fantasmes. Avantcim N.E. de la Maladeta.

Vista des del "Portillón" de Benasc, la Maladeta apareix com el cim més elevat de les Muntanyes Maleïdes. L'Aneto, en un segon pla, no mostra, des d'allí, la seua preminència. La part alta de la vall de l'Ésera va ser l'escenari, durant la guerra de Successió a la corona espanyola, d'operacions i combats entre els exèrcits de l'arxiduc i Felip V. Es diu que el port de la Picada rep aquest nom per una escaramussa que allí va tenir lloc. No és estrany que el massís figuri ja representat des dels inicis de la cartografia, en el mapa de Roussel i a la Llegenda de la Blottière, publicats el 1730. Raymond d'Espouy, en un article de la Société Ramond, en el seu butlletí de 1940, observa que la representació en aquell mapa de la Maladeta va ser presa del natural per La Blottière [Jean Escudier. El Aneto y sus hombres].

S'ha d'assenyalar que el nom de la Maladeta, al qual Ramond, escrivint "Maladetta" i barrejant italià i castellà, popularitza com maleïda, només vol dir, en el llenguatge del país: la muntanya.

En el període inicial del pirineïsme, i fins que al 1820 ja no es pot dubtar de la supremacia de l'Aneto, totes les mirades van a dirigir-se cap a la Maladeta i a plantejar-se la seua conquesta. El primer tímid intent va ser obra de Ramond, que al 1787, entrant per la vall de Paderna, recorre els peus de la gelera d'Alba i les ramificacions occidental i oriental del de la Maladeta. Aixecant-se per aquest últim, i sol, abandonat pels guies, arriba, enmig de la boira, a una cresta que les seues descripcions no permeten identificar, però que bé podria ser la dels Portillons.

El següent intent és inspirat per Lapeyrouse. Enemistat amb Ramond, proposa al seu amic Ferrière superar a l'alsacià conquerint la Maladeta. Al 1800, Ferrière i el seu guia Barrau arriben a algun punt de la cresta dels Portillons. Com que no poden continuar, donen mitja volta.

Al 1802, són Cordier i Bruun-Neergaard, informats per Ferrière, els que ho intenten. Barrau també els acompanya. I novament segueixen la cresta dels Portillons. Però Cordier és més explícit, i ens conta que van trobar un pas dolent que, per a 200 metres, els va exigir mitja hora penjats dels blocs, tant per un cantó com de l'altre de la cresta. Arriben al punt on Ferrière es va donar la volta i tampoc poden superar l'obstacle. Bruun-Neergaard es retira, però Cordier i Barrau aconsegueixen baixar a la gelera de la Maladeta, i, avançant per ella, arriben a la cresta a la vora del coll de la Rimaia, des d'on ja no poden avançar més. El lloc és conegut com la roca de "los Dos Hombres". Malgrat el fracàs, Barrau deu veure alguna possibilitat, doncs en el següent intent, arribarà al cim.

Altres intents per part de De Candolle, Jean de Charpentier y De Marsac, no semblen oferir millors resultats [Alberto Martínez Embid. Aneto, el monarca del Pirineo]

Passen anys fins que Fréderic Parrot requereix els serveis de Barrau per a un altre intent a la Maladeta. Pujant directament per la gelera, arriben als "Dos Hombres" i, superant l'obstacle mitjançant un pas d'espatlles, aconsegueixen tocar el punt culminant. És el 28 de setembre de 1817. Des del cim, Parrot observa la superioritat de l'Aneto i lamenta no poder dirigir-s'hi. El seu nom es perpetua en el Parrotspitze, commemorant un intent de l'alemany al Mont Rosa.

Hi va haver una proposta, de Le Bondidier, que no va cuatllar, per a que es donés el nom de Parrot al Primer Occidental de la Maladeta (pic Cordier) i pic Charpentier al Segon Occidental (pic Sayó) [Bulletin Pyrénéen, 1947. p.84].

Entre les dues vies normals de la Maladeta, s'hi estira la cresta dels Portillons, que va des del cim fins al "Portillón Superior", formant algunes puntes. La via dels primers intents avui és seguida molt rarament. A tot arreu, se cita que la primera ascensió la va fer Frédéric Lung, amb Castagné i Courrége, el 9 d'agost del 1911 [CEC. Guía Posets-Maladeta, 1968]. Però en els diaris d'Emili Juncadella, que va realitzar l'ascensió el 24 d'agost del 1012 amb Jean Haurillon i José Sayó, es desvela que aquells no havien seguit la cresta íntegrament, donat que abordaren la segona agulla per la gelera de Maladeta. Després d'aconseguir-la, van tornar a baixar a la neu, continuant per ella fins molt a prop de la paret final [David Vilaseca Basco. Emili Juncadella. Aventures d'un burgès als Pirineus. Cossetania, Valls, 2004].

Cresta dels "Portillones" a la Maladeta des del pluviòmetre. (Autor: Luis Mata)

Buyse, en la seua llista de cotes restants, indica dues elevacions en aquesta cresta: la 1090 de 3038m. i la 1091 de 3235m, aquesta darrera coneguda com "Avantcim NE de la Maladeta". Luis Mata va recórrer la cresta prenent mesures el 21 de juliol del 2012. La primera de les puntes té 8 metres de prominència. La segona, l'Avantcim, presenta una prominènica cap al cim principal de 11 metres. Existeixen unes altres dues puntes més elevades, però amb uns escassos tres o quatre metres de prominència.

Maladeta i Avantcim NE. des de la base del Pic Maleït. (Autor: Luis Mata)

El SITAR indica una alçada de 3234,87 m. per a aquesta punta, amb una prominència de 13,23. També apareix ressenyada en l'obra d'Angulo "Pirineos. 1000 ascensiones" amb una cota de 3230m i sense nom.

Dades tècniques:
Avantcim NE de la Maladeta ........ 31T 306716 4724368 z:3248m
Bretxa de l'Avantcim .............. 31T 306663 4724335 z:3237m

Consulteu l'activitat en aquest link:
Antecima NE. de la Maladeta.

FTer (traduït per Carles)